dilluns, 27 d’agost del 2012

NECESSITATS DELS INFANTS I DELS MESTRES

Continuant amb les reflexions que ens proposa la Rebeca Wild, m'agradaria parlar de més aspectes que són molt interessants tot relacionant-los amb el dia a dia a l'escola. 

A l'entrada que vaig publicar anteriorment, comento els límits que hem "d'oferir" als infants, però no únicament a ells sinó a nosaltres mateixos. Moltes vegades tenim uns "impulsos" per ajudar "excessivament" als nostres alumnes. 
Per exemple: Observem a un nen que no arriba en el prestatge per agafar un cotxe i, abans que ens digui alguna cosa, ja li hem donat la joguina. 

Els i les mestres hem de ser conscients i hem de "limitar-nos" per tal d'afavorir l'autonomia de cada infant. El fet "d'actuar no actuant" ens permet comunicar-nos de forma diferent. Ajuda a l'infant a saber demanar les coses, a buscar estratègies per aconseguir allò que necessita,.... .I això realment és dur ja que inconscientment volem fer "el bé" evitant alguns reptes als nens. 

Com bé diu la Rebeca Wild, "hem de posar límits als nostres impulsos". 

Un altre tema que parla l'autora són de les necessitats que tenim les persones de satisfer el nostre potencial interior i desenvolupar-nos. És a dir, aconseguir les nostres aspiracions. Encara que no ho volem, necessitem sentir-nos així i, durant moolts anys, les mares han hagut de "rebutjar" les seves necessitats per tenir cura de la família. No dic pas que estigui malament, però COM PODEM SATISFER AQUESTES NECESSITATS QUAN TENIM CURA DE LA FAMÍLIA? Deixo aquesta pregunta oberta... però com que "així és la vida", sempre hi ha d'haver algú que es SACRIFIQUI pel bé de la família. No dic res més....potser la solució seria que tots els membres cooperessin per solucionar aquesta dificultat. 

Dir que aquest tema em fa bullir, una mica, la sang. No era el meu objectiu ofendre a ningú. 

Per acabar, la Rebeca Wild diu "si els nens se senten estimats, respectats i atesos, no tenen la necessitat alguna de complicar-nos la vida". I jo em plantejo: com és possible això si tenim a l'aula més de 23 nens i nenes? La solució seria que a l'aula hi hagués dos/dues mestres?

I com a "toc final" l'escola activa "respecta els processos de vida dels infants i dels mestres", així que tantes hores a l'escola no són bones ni pels infants ni pels mestres. Considero que la sisena hora no és positiva i menys a infantil. 

S'inicia el debat......gràcies!

2 comentaris:

  1. M'agraden molt els punts de reflexió que sovint deixes a les teves entrades.
    Estic molt d'acord en la necessitat de limitar els impulsos que tenim molts mestres i jo he de reconèixer que, algunes vegades,també com a parella i mare.
    En relació al "sacrifici", crec que tot i no ser-ne conscients, amagant-nos en la premissa que "sempre ha de ser així" i compensant les emocions que ens neguitegen, a la fi seguir "sacrificant-se" és una decisió personal.
    Encara que sigui difícil, que les pors ens paralitzin, que ens espanti el futur, que ens ofegui la solitud,... sempre podem dir NO i començar a crear un nou espai de convivència diferent.
    Gràcies per encetar aquests temes.
    Et llegeixo.

    ResponElimina
  2. Hola Carme!
    Gràcies per publicar la teva opinió :)
    Com tu dius, és una decisió personal, però les dones d'una altra generació, moltes pensen que la mare és la qui educa millor o la que ha de sacrificar-se perquè "sempre s'ha fet així".... .

    Encara cal TRENCAR molts tabús.

    Ens llegim.

    Una abraçada.

    ResponElimina